dissabte, 11 de juliol del 2015

La terra és un cos finit surant a l'espai

Putting data to work to improve health”: el cas de l’MPOC i la SAHS


Presentació de les dades de la Central de Resultats 2014.
AQuAS. Auditori AXA. Barcelona. 10 de juliol de 2015.
Introducció de la taula rodona sobre anàlisi de grans volums de dades en relació als pacients tractats amb pressió positiva contínua a la via aèria (CPAP) per síndrome d’apnees-hipopnees del son (SAHS) i dels pacients que ingressen per agudització de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).

La terra és un cos finit surant a l’espai.

CarloRovelli afirma que aquesta idea d’Anaximandre de Milet (c. 610 ec - c. 547 ec) és un dels primers conceptes disruptius que podríem situar en els fonaments de la ciència moderna. Anaximandre, amb el concepte d’apeiron, introdueix la idea d’infinit, indefinit i indeterminat.


De conceptes disruptius en ciència n’hem tingut molts, especialment en els darrers cinc-cents anys, com els que han aportat eminents científics com Francis Bacon (1561-1626), Isaac Newton (1642-1727), Charles  Darwin  (1809-1882), Albert Einstein  (1879-1955) o Stephen Hawking (1942). El coneixement científic també ha evolucionat en paral·lel a les disrupcions científiques, però sense cap disrupció significativa. De fet, com assenyala Wootton, fins a mitjans del segle XIX l’increment del coneixement mèdic no havia aportat millores significatives en la salut de les persones. Només hi ha via dos tractaments realment efectius: els cítrics per a tractar l’escorbut i la vacuna de la verola.
Finalment, a mitjans del segle XIX es produeixen fets realment disruptius que aporten millores significatives a la salut de la població. L’abordatge que fa John Snow (1813-1858)  de l’epidèmia de còlera a Londres del 1854, la teoria del gèrmens (1857) de Louis Pasteur (1822-1895) o les aportacions de Joseph Lister (1827-1912) en el camp de l’asèpsia i l’antisèpsia(1860) són exemples de disrupcions crucials, que es produeixen en un curt període de temps (del 1850 al 1860 en podríem dir la “dècada prodigiosa”).
Els elements clau en aquestes disrupcions són l’observaciói l’experimentació.

L’assaig clínic aleatoritzat.

Durant molts anys el patró or en la recerca biomèdica ha estat l’assaig clínic aleatoritzat. Archie Cochrane(1909-1988), en el seu magnífic llibre Effectiveness and Efficiency (1971) diu que “s’ha de randomitzar fins que faci mal”. De fet, fins fa relativament poc només s’ha introduït una nova aproximació a la generació de coneixement: la simulació. La simulació s’ha fet servir com una eina d’entrenament (els pilots d’avió per exemple) que progressivament s’ha introduït en l’àmbit biomèdic. Recentment es proposa la simulació com una eina de planificació de serveis sanitaris.

Però l’assaig clínic planteja alguns problemes de validesa externa (sempre queda el dubte sobre si els resultats obtinguts es podran aplicar al conjunt de la població). El reclutament de candidats a participar en un assaig clínic també planteja problemes: dificultats per incloure pacients amb característiques molt especifiques o de vegades hi ha el ris d’excloure grups de població (edat, raons ètniques...). El diari The Guardian, del 30 d’abril, es feia ressò de la discriminació de les dones a l’hora de fer assaigs clínics. En molts assaigs clínics també hi ha dificultats per obtenir outcomes a llarg termini. Finalment es poden plantejar problemes ètics quan en el tractament del grup control se sap que té uns beneficis molt limitats (molts pacients voldrien participar en l’estudi, però no en el grup control).

En aquest context es desenvolupen alternatives que miren d’acostar la població d’anàlisi a la vida real (estudis dits pragmàtics) que, en el fons, vol dir observar el comportament de grans volums de població amb un problema similar.

La revolució digital.

Paral·lelament a tot aquest desenvolupament de la Medicina durant els darrers cent-cinquanta anys, estem vivint la discrupció més important de tota la història (potser és equivalent a la disrupció d’Anaximandre): és la digitalització (Convertir qualsevol senyal contínua [analògica] en una sèrie numèrica binària 1 i 0). Tal com assenyalen Don Tapscott i AD Williams a Wikinomics, la digitalització ha canviat la manera d’emmagatzemar, compartir, transmetre i combinar tota la informació disponible. Això fa que canviï el temps (tot pot ser instantani), l’espai (la terra és plana), el volum (podem processar gransa quantitats d’informació) i el coneixement (la idea de “prosumer” explica molt bé aquest canvi: tots som a la vegada productors i consumidors d’informació). És la revolució digital. En aquests moments, allò que s’anomena l’internet de les coses encara incrementa més el volum d’informació (i la necessitat de destriar el gra de la palla).

En el camp de la Medicina, la digitalització ha tingut un impacte impressionant (i tot just està començant). La història clínica electrònica, una font immensa de dades, o els sensors i els aparells que generes dades, no haurien estat possibles sense la digitalització. A més ens trobem amb la confluència de la “crisi de l’assaig clínic”, amb un retorn a l’interès per l’observació, i la possibilitat d’analitzar grans volums de dades, fruït de la digitalització.

Big Data.

Aquesta capacitat d’analitzar grans volums de dades d’origen molt diversos, és el nucli del concepte “Big data”. Des del punt de vista de l’atenció sanitària, aquesta aproximació al Big Data pot permetre integrar gran quantitat d’informació dispersa, pot generar nou coneixement (l’anàlisi observacional no permet establir relacions de causalitat, però de les correlacions que s’observen en poden sorgir preguntes clau), i pot oferir elements d’aplicabilitat immediata a la pràctica clínica.

L’article de Madsen et al és un bon exemple de l’aplicabilitat de l’anàlisi de grans volums de dades. En aquest cas analitzen dos milions i mig d’ingressos als hospitals danesos del 1995 al 2012. Davant del problema de manca de llits fan observacions interessants (la mortalitat es relaciona amb la prolongació de l’estada) o poden sostenir que el problema dels llits és fonamentalment un problema de planificació. En qualsevol cas, no analitzar la informació disponible pot perjudicar significativament els ciutadans. Encara més, no analitzar bé la informació disponible pot ser una manera molt poc ètica de gestionar el bé comú.


Topol situa força bé el problema del Big Data. Per una banda ens alerta que l’allau de dades ens “aclapararà”. Tindrem dades genètiques, dades administratives i clíniques de tots els dispositius assistencials, dades dels aparells que fan servir els pacients i dels sensors. I també hi haurem d’afegir les dades que generarà el propi pacient (i que s’hauran de fer accessibles a través de diverses plataformes d’interoperabilitat).


Tot això canviarà profundament la manera de treballar. La digitalització no és una eina per fer la feina més fàcil. De la mateixa manera que l’escriptura va canviar la manera de pensar, la digitalització també ho farà (o ja ho està fent).


Finalment Topol parla del “consumidor empoderat”. Una part dels canvis en la manera de treballar es relacionaran amb la disminució de l’asimetria entre el coneixement dels ciutadans (pacients) i dels experts.

En definitiva, l’anàlisi de grans quantitats d’informació és irreversible i irrenunciable, tot i que cal vigilar-ne l’ús apropiat. Aquesta aproximació no substitueix els assaigs clínics (que encara són clau per resoldre algunes preguntes molt concretes). I cal deixar ben clar que tot això són les beceroles, encara hem d’aprendre a “llegir i escriure” en aquest nou escenari intel·lectual.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada